Pere Vidal – increiblesostenible.org :
En una societat on competir està per sobre de cooperar es veu com a normal que l'adversari, fins i tot l'enemic, sigui algú a qui vèncer o guanyar, no algú amb qui dialogar, de qui aprendre, a qui cuidar o amb qui cooperar.
Els guanyadors són els referents: l'exemple a seguir; mentre que els perdedors carreguen amb els estigmes negatius: són aquells que no ho han fet bé en el millor dels casos, o fracassats, i fins i tot dolents, en altres.
Aquest relat no només ens empeny a ser guanyadors, sinó que no ens prepara per ser perdedors i, encara pitjor, ens invisibilitza el relat del perdedor o enemic. Tenim així una incapacitat gairebé patològica d'empatitzar amb aquells que considerem els dolents del relat.
I no només això, sinó que confonem les circumstàncies o accions amb l'individu, portant-ho al personal i deshumanitzant aquell a qui veiem com a diferent o enemic. Tots entenem que si volem lluitar contra la pobresa, el nostre enemic no són els pobres, sinó els factors que fan que hi hagi persones que estan en la pobresa, igual que en la lluita contra la fam, els nostres enemics no són els qui passen gana.
De la mateixa manera, podríem aplicar aquesta visió a ideologies, actituds, accions, col·lectius, o fins i tot societats, cultures o països… Si integrem que mai els nostres enemics són les persones, sinó les idees, accions o actituds, i entenem que el nostre millor aliat és precisament la persona humana que hi ha darrere aquesta imatge d'enemic, si escoltem per entendre l'altra part i arribem a comprendre com un humà pot arribar a estar en aquesta situació, haurem desmuntat la imatge d'enemic i estarem molt més a prop de guarir el conflicte.
No lluitem contra delinqüents sinó contra tot allò que fa que hi hagi persones que cometen actes delictius. De la mateixa manera, podem entendre que en persones masclistes, racistes, feixistes, xenòfobes i homòfobes, el nostre focus hauria d'estar en ajudar aquestes persones a sortir d'aquestes ideologies que es basen en la negació, la denigració o l'odi cap a l'altre. És tan senzill (o tan complicat) com canviar feixista o delinqüent per «persona amb idees feixistes» i «persona que fa actes delictius», i el nostre focus estaria en ajudar aquesta persona a sortir d'aquestes idees o actituds... El mateix podem aplicar a assassins, abusadors, pederastes i genocides, encara que si estem involucrats emocionalment en els fets, serà molt més complex i necessitarem suport, eines i empatia primer per poder transitar un camí incòmode i difícil, ple de compassió, escolta i empatia, on es reconeguin els danys i s'aculli el nostre dolor, per així poder arribar a reconèixer la persona que hi ha darrere de qui va generar la ferida.
A l'imaginari col·lectiu, tant narratiu com audiovisual, d'occident, la imatge d'enemic segueix deshumanitzada i polaritzada a extrems irreals. En pel·lícules, històries i narratives, hi ha una polarització extrema de bons/dolents, d'amic/enemic. Els bons ens representen a «nosaltres» i ens identifiquem amb ells. D'aquestes persones se’ns mostra la seva humanitat i bondat, tenen família i són ciutadans amb qui podem arribar a identificar-nos.
Els dolents representen els «altres», i la trama de la història els col·loca al costat dels enemics, aquells a qui vèncer o eliminar. Aquestes persones no només són mostrades com a perverses, malèvoles i tiranes, sense sentiments i escrúpols, sinó que se'ls tracta com si fossin objectes prescindibles. A la ficció plorem davant del soldat ferit company de la persona protagonista, però aplaudim quan es metralla o bombardeja un grup de persones que són al costat de l'enemic. Poden ser dotzenes o centenars, igual que si fossin pedres d'un mur, són prescindibles i eliminables. Els enemics no tenen família, ni infància, ni senten, ni les seves vides tenen cap valor.
El problema és que aquesta polarització no es queda al món de la ficció, sinó que és una mostra de com actuem i veiem el món i els altres. Per desmuntar aquesta polarització, hem de ser capaços de veure la maldat en els bons i la bondat en els dolents per arribar, en darrera instància, a entendre que simplement tots som humans.
El gran (i incòmode) exercici d'humilitat de reconèixer-nos al costat dels dolents i entendre com els dolents es poden veure al costat dels bons és el que ens pot ajudar a desmuntar la imatge de l'enemic.
És una cosa que fem els humans: cercar les notícies o informacions que confirmen allò que ja pensem i negar les que ho posen en dubte o opinen el contrari. Per això tendim a consumir els relats que fan més dolent a l'enemic, i no aquells que l’humanitzen i l’apropen a nosaltres. Ens és més senzill mantenir-nos en allò que ja pensem que posar-ho en dubte i acceptar la complexitat i la gran escala de grisos que és la vida. És més fàcil estar al Blanc/Negre, al Bo/Dolent, al Correcte/Equivocat, negant punts de vista que posen en dubte el nostre i donant per cert allò que el reforça. És més fàcil que acceptar la complexitat de tota situació i reconèixer (i respectar) que hi ha moltes versions diferents d'una realitat i que cadascú té la seva.
És incòmode reconèixer que la nostra riquesa o desenvolupament està basat en part en el colonialisme europeu agressor i espoliador. Incomode i dolorós veure'ns genocides en els ofegaments d'immigrants a la mediterrània. Tot i així, podem veure en nosaltres la humanitat subjacent.
Acabar amb els conflictes i les injustícies passa per deixar de veure com enemigues les persones i començar a preguntar-nos, entendre i encarar quins factors han portat una persona (o societat) a actuar o pensar així, tant a l’altre com a nosaltres. I sobretot passa per un treball personal, ple d'humilitat i compassió, per veure (i respectar) la humanitat en totes les persones, independentment del color de pell, procedència, religió o ideologia, siguin afins o contràries al que pensem, siguin amigues o enemigues.
Perquè el nostre veritable enemic és la deshumanització de l'altre, molt visible en els discursos d'odi, però no tan visible quan ho apliquem als qui considerem enemics o aquells que ens cauen malament o etiquetem com a dolents. La deshumanització de l'enemic ens allunya de poder-nos entendre i és una mostra clara que a la nostra societat tenim grans mancances. I tal com començava, acabo: parlant de perdedors i fracassats. Els nostres fracassos ens indiquen clarament on podem millorar. Perquè ser incapaç de veure la part humana a l'enemic mostra el gran fracàs de la nostra empatia.
Autor de l'article: Pere Vidal - increiblesostenible.org
Article publicat sota CreativeCommons: ús gratuit, cal citar la font (increiblesostenible.org) i els derivats també han de ser gratuits i anomenar l'autor.
Pere és activista ambiental i social i en l’actualitat és també regidor de la CUP a Valls, partit anticapitalista i assembleari. A Valls Vox hi té un regidor. Des del gener del 2024 Pere realitza a diferents poblacions la xerrada “una mirada al conflicte de l'orient proper des de l'empatia i la no-violència”, precedida d'un documental sobre objectors Israelians. En aquestes xerrades Pere comparteix la seva experiència a Israel i els territoris ocupats com a punt de partida per posar el focus en la insensibilitat de la societat europea i occidental davant del patiment humà aliè, així com el creixement del discurs d'odi i el racisme i el colonialisme encara viu a la nostra societat, convidant-nos a deconstruir la imatge d’enemic per obrir les portes a trobar-nos com a humans.
També realitza tallers on deconstruir la imatge d'enemic convidant a un enfoc més compassiu i empàtic de l'altre com a base per desactivar conflictes i desmuntar prejudicis. Si voleu participar o organitzar xerrades o tallers, contacteu amb l'autor.
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-ShareAlike 4.0 International License.
