Ens hem tornat idiotes?

Mireu on som: una societat que destrueix el planeta on viu, que deixa morir persones al mar i d'altres de gana i que extingeix espècies que han tardat milenis a desenvolupar-se. Com hem arribat fins aquí? Qui pren les decisions?

Ja els romans i els grecs tenien una democràcia representativa com tenim ara, on escollien representants que eren els qui prenien les decisions. Sembla que poc hem avançat en el tema de democràcia i seguim utilitzant el mateix sistema que quan els missatges s’enviaven en paper i una persona dalt d’un cavall tardava dies en fer-lo arribar.

La paraula Política ve del grec Politikos, amb arrel Polis que vol dir Ciutat, i vol dir allò «de la ciutadania», allò que té a veure amb la vida de la ciutat. Per altra banda, a l’antiga Grècia, els interessos personals i privats eren anomenats idiotikos, així que amb el temps, les persones que avantposaven els seus interessos personals als de ciutat eren anomenats idiotikos o idiotes.

No només entenc sinó que comparteixo la desafecció política de la ciutadania. Si ho pensem bé, podríem dir que la política que tenim s’ha tornat idiota, perquè al final, tenim uns partits on els polítics son professionals, fan carrera personal i cada cop més defensen uns interessos privats.

Ara, just ara, en un període de crisi, emergència i col·lapse, és quan més cal prendre les decisions encertades, les més sàvies, des del consens i des de la participació.

Cal activar la gent fent-la partícip de la política, des de baix, des d’assemblees setmanals, des de la presa de decisions entre, amb i per a tots i totes.

La ciutadania hem de poder participar de les decisions importants, no només en un 1% del pressupost en un procés anomenat participatiu, competint per unes engrunes. M’esteu dient que només podem participar votant cada quatre anys com ja feien els Romans i els Grecs?

La CUP venim dels moviments socials que estem treballant dia a dia, som persones polititzades en el sentit real de la paraula política: del poble i per al poble. Ja ho deia Bertolt Brecht fa quasi un segle, que el pitjor analfabet és l’analfabet polític, perquè és des de la política que es prenen les decisions que ens afecten a tots. I aquest mecanisme de presa de decisions no pot estar segrestat en mans d’uns pocs a qui votem cada quatre anys. Hem de madurar aquest sistema de participació arcaic i encarcarat, polititzar la nostra societat i fer accessible a tothom l'oportunitat de fer front a aquesta crisi on ens ha portat la manca de direcció, aquest pilot automàtic del capitalisme que es guia només pel lucre econòmic.

La CUP venim des de baix, i hi som a dins i a fora per a canviar-ho tot, perquè no tenim planeta B, perquè quan més temps seguim amb el mateix sistema, més difícil ho tindrem per sortir-nos-en. Cal tornar a posar la política en mans de la ciutadania, perquè sinó, des d’una societat d’idiotes governada per idiotes, us podem assegurar que el col·lapse està assegurat. Si us apunteu a posar la política allà on toca i a canviar el rumb d’una vegada per totes, ens veiem el 28 votant, i també als carrers.

Pere Vidal - increiblesostenible.org

regidor de la CUP per l'ajuntament de Valls.

Article publicat sota CreativeCommons: ús gratuit, cal citar la font (increiblesostenible.org) i els derivats també han de ser gratuits.

This work is licensed under a Creative Commons Attribution-ShareAlike 4.0 International License.

Portem uns dies on la violència i els actes delictius a Valls son notícia dia sí, dia també.

L’enfoc de seguretat mitjançant pressió policial i càmeres no ha solucionat, com era de preveure, uns problemes que venen de molt enrere, i que s'haurien d’haver enfocat de bon principi des de la vessant social i de prevenció. Sobre aquesta violència ja hi ha molta gent parlant-ne, i no és aquesta de la que vull parlar. Jo vull parlar de la violència que exerceix la part de la població que no viu en la pobresa ni li cal anar a serveis socials per arribar a finals de mes. La part de la població que no viu en la marginalitat i a la que se li suposa un nivell cultural o educatiu més alt que les persones marginades.

Em refereixo a totes aquelles veus que surten a demanar que no es deixin entrar a la ciutat "aquestes merdes", que es faci "neteja" i critiquen l'efecte crida d'ajudar a les persones. Això també és violència i és igual de reprovable que l'altra. Be, potser és pitjor perquè surt de persones que sí que han tingut eines i oportunitats per ser millors persones, i amb aquesta violència posen més llenya al foc, més marginalitat i tanquen les portes que haurien d’estar sempre obertes, les de la inclusió, la dignitat i les d’una sortida a les situacions difícils que viu la gent amb pocs recursos.

Una violència que alimenta el racisme i l'aporofòbia i que parteix d’una ceguera col·lectiva, perquè sembla que no veiem, o no volem veure, el que tenim al davant.

Que l’arrel del problema està en la pobresa i la marginalitat, i en aquest tipus de delinqüència, qui l'exerceix és a la vegada víctima i en com prevenir aquestes víctimes i aturar-ne les causes que les empenyen a delinquir està la solució real i a llarg terme.

Que no deixar entrar, fer fora, controlar, vigilar, gravar amb càmeres, menystenir, fer passar gana, degradar o insultar a les persones que s’hi veuen abocades mai, repeteixo, mai, ha estat una solució. Com a molt mou el problema d’un lloc a un altre i en molts casos l'incrementa.

No oblidem que ningú escull ser pobre o marginat. Son condicions a les que es veu empesa la gent i que estan en l'arrel de moltes persones que es veuen abocades a drogaddiccions i delinquir. Un altre tema són els delinqüents amb corbata i aquells que delinqueixen tot i estar integrats. Però aquests son un tema apart, i no es veuen afectats per la violència de la que parlo.

De les dues violències us dic que la que més por em fa és aquesta segona, que ens empeny a una societat racista, gens empàtica, venjativa i on no es cuiden les persones sinó que es castiguen. Una societat on la por a l'altre mou a la gent a tancar-se, fer fora, insultar i no ajudar a qui més ho necessita.

És just en aquests moments on ens toca triar cap a on fem passes, si caminant cap a una societat inclusiva que té cura de totes les persones o una on cadascú es preocupa només dels seus problemes i la por a l'altre no ens deixa veure el drama humà que hi ha darrere de cada persona.

Cal triar si es posen recursos en policia o en assistents socials, si es posen en càmeres o en educació, si apostem per oprimir encara més a l'oprimit o fem un exercici gens fàcil de posar-nos en la pell de l'altre.

És fàcil ser pacifista en temps de pau, ser conciliador quan no hi ha conflicte, ser ecologista quan no he de renunciar a confort, ser feminista quan no he de renunciar a privilegis. Però on demostrem que realment apostem per una cultura de pau es quan en mig del conflicte, enmig de la violència, decidim ser no violents, quan deixem de tensar i oprimir i ens posem a treballar per integrar i cuidar a tothom.

Aturem la nostra violència, no ens deixem perdre en visions populistes basades en la por. Cal replantejar el model de societat d'arrel, una societat capitalista que no cuida les persones sinó el capital, i que està en l'arrel de les grans desigualtats econòmiques i socials.

No perdem de vista que el nostre enemic no és el delinqüent sinó la delinqüència, no és el pobre sinó la pobresa, i només ajudant a la gent a sortir-ne podrem dir que vivim amb dignitat i decència.

Autor de l'article: Pere Vidal - Regidor de la CUP de Valls

Article d'opinió publicat a diferents diaris en el context d'inseguretat i delinqüència a Valls.

 Davant una situació d’inseguretat, es a dir, on perilla la nostra integritat o la de la nostra llar o pertinences, és normal que tendim a pensar en mesures per protegir-nos. Podem trobar tot tipus de sistemes i companyies que ens ofereixen mitjans tecnològics per a fer-ho. Càmeres, sensors, alarmes, tancaments, videovigilancia, ....

Aquesta seguretat, que en podríem dir «defensiva», actua frenant el problema, però no ajuda a solucionar-ne la causa. Fins i tot ens aïlla de l’arrel del problema, fent que continuem en el dia a dia sense afrontar l’arrel de la manca de seguretat. A més també és individualista, i només fa que desplaçar el problema a un altre lloc.

Quan parlo de seguretat defensiva sé del que parlo, perquè vaig viure un temps a Israel, on el tema de la seguretat està portat al màxim. Als aeroports, als autobusos, però també a centres comercials... Detectors, policies armats, .... Si anéssiu a un assentament, encara és més extrem: càmeres, torres de vigilància, camps de mines i tanques electrificades, i els que hi viuen van armats. I tot i això, no és el lloc on un es sent més segur.

Ho explico perquè els elements de la seguretat defensiva ens donen una falsa tranquil·litat, però ens recorden cada dia que estem en perill, fent que visquem amb una por interna de la que sovint ni en som conscients, i les mateixes reixes que ens protegeixen son les que fan que visquem tancats en la nostra pròpia presó, podent continuar el dia a dia aliens a la causa real de la inseguretat.

La seguretat real és la de no tenir enemics, i si en tens, el treball principal hauria de ser entendre l’altre part, respectar-la i mirar de fer-hi les paus. D’un palestí vaig escoltar que si el que es gasta Israel amb helicòpters i amb la opressió militar s’ho gastés en cooperar amb ells, la situació seria molt diferent...

Davant la inseguretat, si el que prioritzem és analitzar l’arrel i la causa de la inseguretat i ho treballem, estarem caminant cap a una seguretat que jo en dic seguretat empàtica. En aquesta no ens quedem només amb el nostre problema d’inseguretat sinó que mirem d’entendre el problema de les persones que ens causen la inseguretat, i mirem de solucionar-ho per tothom. És per això que aquesta seguretat és més real ja que anem a solucionar les causes d’arrel.

Part del problema és també la dicotomia a que es redueix tot. Bons i dolents, agressor i víctima. A les pel·lícules hi ha uns dolents, molt dolents als que s’ha de vèncer o tancar entre reixes. La realitat és diferent, tots som persones, i l’agressor molts cops és víctima alhora. Ni els bons son tant bons ni els dolents tant dolents. Massa sovint algú que delinqueix és una persona que té problemes i a qui cal ajudar.

La seguretat que jo vull és la de saber que visc a una ciutat que es preocupa per totes les persones, sobretot per les més vulnerables, no pas una que estigmatitza i margina a aquelles que han caigut en un pou o passen per dificultats.

No vull viure entre reixes i amb una porta amb tres panys. La seguretat que jo vull no és la de tenir un bon candau per lligar la bicicleta sinó tenir la seguretat que la puc deixar sense lligar i no passa res, un entorn segur que s'aconsegueix cuidant les persones, no pas posant reixes i càmeres.

Autor de l'article: Pere Vidal - Regidor de la CUP de Valls

Article d'opinió publicat al diari El Vallenc dins la secció d'opinió i en el context d'inseguretat a Valls en el qual la CUP demana un enfoc més social de la seguretat.