Seguretat, quina seguretat?

 Davant una situació d’inseguretat, es a dir, on perilla la nostra integritat o la de la nostra llar o pertinences, és normal que tendim a pensar en mesures per protegir-nos. Podem trobar tot tipus de sistemes i companyies que ens ofereixen mitjans tecnològics per a fer-ho. Càmeres, sensors, alarmes, tancaments, videovigilancia, ....

Aquesta seguretat, que en podríem dir «defensiva», actua frenant el problema, però no ajuda a solucionar-ne la causa. Fins i tot ens aïlla de l’arrel del problema, fent que continuem en el dia a dia sense afrontar l’arrel de la manca de seguretat. A més també és individualista, i només fa que desplaçar el problema a un altre lloc.Càmera al carrer de la Cort de Valls

Quan parlo de seguretat defensiva sé del que parlo, perquè vaig viure un temps a Israel, on el tema de la seguretat està portat al màxim. Als aeroports, als autobusos, però també a centres comercials... Detectors, policies armats, .... Si anéssiu a un assentament, encara és més extrem: càmeres, torres de vigilància, camps de mines i tanques electrificades, i els que hi viuen van armats. I tot i això, no és el lloc on un es sent més segur.

Ho explico perquè els elements de la seguretat defensiva ens donen una falsa tranquil·litat, però ens recorden cada dia que estem en perill, fent que visquem amb una por interna de la que sovint ni en som conscients, i les mateixes reixes que ens protegeixen son les que fan que visquem tancats en la nostra pròpia presó, podent continuar el dia a dia aliens a la causa real de la inseguretat.

La seguretat real és la de no tenir enemics, i si en tens, el treball principal hauria de ser entendre l’altre part, respectar-la i mirar de fer-hi les paus. D’un palestí vaig escoltar que si el que es gasta Israel amb helicòpters i amb la opressió militar s’ho gastés en cooperar amb ells, la situació seria molt diferent...

Davant la inseguretat, si el que prioritzem és analitzar l’arrel i la causa de la inseguretat i ho treballem, estarem caminant cap a una seguretat que jo en dic seguretat empàtica. En aquesta no ens quedem només amb el nostre problema d’inseguretat sinó que mirem d’entendre el problema de les persones que ens causen la inseguretat, i mirem de solucionar-ho per tothom. És per això que aquesta seguretat és més real ja que anem a solucionar les causes d’arrel.

Part del problema és també la dicotomia a que es redueix tot. Bons i dolents, agressor i víctima. A les pel·lícules hi ha uns dolents, molt dolents als que s’ha de vèncer o tancar entre reixes. La realitat és diferent, tots som persones, i l’agressor molts cops és víctima alhora. Ni els bons son tant bons ni els dolents tant dolents. Massa sovint algú que delinqueix és una persona que té problemes i a qui cal ajudar.

La seguretat que jo vull és la de saber que visc a una ciutat que es preocupa per totes les persones, sobretot per les més vulnerables, no pas una que estigmatitza i margina a aquelles que han caigut en un pou o passen per dificultats.

No vull viure entre reixes i amb una porta amb tres panys. La seguretat que jo vull no és la de tenir un bon candau per lligar la bicicleta sinó tenir la seguretat que la puc deixar sense lligar i no passa res, un entorn segur que s'aconsegueix cuidant les persones, no pas posant reixes i càmeres.


Autor de l'article: Pere Vidal - Regidor de la CUP de Valls

Article d'opinió publicat al diari El Vallenc dins la secció d'opinió i en el context d'inseguretat a Valls en el qual la CUP demana un enfoc més social de la seguretat.

Ens en sortirem pobres o rics?

 

 Que la situació actual suposa un canvi en la societat, tothom ho té assumit. El que no veig tant clar és la imatge que molts tenen d’aquest canvi i quants, tant aviat en sortim, tornaran a cercar el mateix enfoc orientat al benefici econòmic... També em pregunto quanta gent pensava que vivíem en una societat ideal a la que no li calia cap canvi...

 Pels qui hem viatjat i viscut en altres cultures i països i hem tingut el regal de veure la nostra cultura des de fora, la imatge que molts tenen de país avançat o primer mon ens queda seriosament tocada. Es clar, per a autoanomenar-nos avançats, ho mesurem amb criteris econòmics i tecnològics.

El dubte que em plantejo és que si ho mesuréssim per com valorem les cures, tant als dèbils com als desfavorits, com al planeta i als ecosistemes, per com acollim, integrem i aprenem d’altres cultures, si valoréssim per com ens relacionem amb els veïns i les nostres habilitats per cooperar en comptes de per competir, potser ens trobaríem amb una sorpresa i ens adonaríem que en molts aspectes som al tercer mon i que en aquests aspectes, una tribu de la selva és molt més avançada que nosaltres.

 Es dona la paradoxa que també vivim al tercer mon en humilitat i difícilment la societat està prou madura com per acceptar que som menys i que podem aprendre molt d’aquelles persones que deixem ofegar al mar. Sí, en humanitat també estem al tercer mon, aquest que té els recursos per acabar amb la fam però no només deixa que encara hi hagi gent al planeta que mor de gana, sinó que explota i espolia els recursos naturals dels països mal anomenats «pobres».

 I aquests criteris simplement econòmics/tecnològics per valorar el nostre entorn ara es tornen en contra nostre. És un ganivet de doble tall. Si seguim mantenint aquesta visió, el panorama que ens trobarem en la nostra societat posterior al confinament pinta ja desolador...

 És però una oportunitat per canviar el criteri amb que mesurem la societat i la nostra pròpia vida. Estem en una societat que viu d’esquenes a la mort, quan afrontar la mort ens ajuda a posar el valor real a les coses. Les coses més importants a la vida no es mesuren en diners, no cal esperar a tenir l’alè de la mort al clatell per a pensar-hi. Estem en una societat on es busca la felicitat en el consum, posant l’esperança a ser més feliç en comprar o consumir, quan en realitat això ens ha portat a una infelicitat constant i a destruir el planeta en un consum excesiu, abusiu i desmesurat. Estem en una societat on el que interessa és tenir consumidors i ma d’obra per produir, no pas persones amb criteri, madures i conscients.... És tant difícil veure que no es tracta de tenir més sinó de ser millor? Per a ser bona persona, no calen diners sinó humilitat i moltes altres coses on els diners hi pinten ben poc.

 Si una cosa en podem aprendre d’aquesta situació és que podem viure amb menys, i que hi ha moltes coses que podem fer en les quals no intervenen els diners i que ens aporten molt.

Si canviem els criteris amb que mesurem la nostra vida, en podem sortir rics i continuar rics durant el que ens queda de vida:

 Rics en relacions amb altres persones, en creixement i coneixement personal, en habilitats culinàries, en cooperar i ajudar-nos, en amics de qualitat....

 Rics en tenir una natura menys contaminada, més fèrtil i amb més biodiversitat. Aquesta primavera és la més fèrtil que recordo.

 Rics en saber autoabastir-nos, cultivar, reparar, i en viure d’una manera més senzilla.

 Rics en saber utilitzar el temps d’una altra manera, en trobar la felicitat en l’actitud, no en els objectes.

 Rics en converses més profundes, en menys superficialitat, en saber escoltar als altres, en humilitat, saviesa i maduresa.

 Rics en deixar un planeta millor que l’hem trobat, en sentir la satisfacció de fer allò que aporta als altres i a nosaltres mateixos.

 Rics en saber que la millor riquesa és tenir un entorn d’amics i gent a qui estimes i t’estimen.

 Rics en donar un sentit a la vida i saber que quan encarem la mort ho farem tranquilament, amb un somriure i tenint la certesa que la nostra estada en aquest món ens ha aportat i hem aportat, que hem utilitzat el temps per nodrir-nos i a la vegada aportar en positiu per allà on hem passat.



  Deixem que els pobres siguin aquells que acumulen diners i dediquen tot el seu temps a acumular-ne més perquè el criteri que marca les seves vides és el benefici econòmic...  En certa manera m'entristeix pensar que potser en els últims moments de la seva vida s'adonaran que tot el que han acumulat en diners o pertinences no els serveix de res perque la vida es mesura en temps, en allò a que li hem posat el temps, i el seu temps l'han dedicat a vendre'l a canvi de diners...

 Em ve al cap el que deia en Galeano: «pobres, lo que se dice pobres, son aquellos que no saben que son pobres
 


Autor de l'article: Pere Vidal - increiblesostenible.org

Article publicat sota CreativeCommons: ús gratuit, cal citar la font (increiblesostenible.org) i els derivats també han de ser gratuits.

Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-ShareAlike 4.0 International License.

 

La base de la justícia

I si la base de la justícia fos l'empatia i la compassió?

On queda la humanitat quan apliquem càstig i repressió?

On hem fallat com a societat quan no aturem el cercle de gent traumatitzada que traumatitza altra gent?

Com de diferent seria el món si el que s'inverteix en reprimir, castigar i en armament s'invertís en educar en valors....

Val la pena veure'l el video:

Step Inside the Circle

de compassionprisonproject.org

No hem de "Resistir", hem de "Madurar"

 Aquests dies que es canta tant "Resistiré", potser no es tracta tant de "Resistir" sinó de "Evolucionar"  (EcoLucionar), i de "Madurar" per a no tornar a una normalitat que estava destruint el planeta...


 Avui que és el dia de la terra, en faig la meva adaptació de la lletra per a enfocar el missatge cap a on realment cal caminar en la situació actual, no hem de resistir i estancar-nos sinó mirar endavant, madurar i cooperar per a construir un món on es cuidi la vida i la natura de la que formem part:


 "Maduraré"

increiblesostenible.org

Cuando este en peligro mi planeta

Cuando reine la desolación

Cuando va a peor la biosfera

Y parezca que no hay solución

 

Cuando estamos mas contaminados

Cuando el problema sea yo

Cuando cada acción tiene un impacto

Y nos lleva hacia la destrucción

 

Maduraré

ante el capitalismo

Cooperaré con todos mis vecinos de una vez

Y aunque el dinero quiera manejar mi vida

he madurado y aprendido

y esta vez no fallaré.


Maduraré

para ser sostenible

Me volveré humilde y resiliente a la vez

Y aunque parezca que en el cambio somos pocos,

Me uniré, maduraré



Cuando el consumo es un problema

Cuando se produce sin pensar

Cuando el plastico esta en todos lados

Y se halla hasta en el fondo del mar.



Cuando tanta gente pasa hambre

Cuando hay una gran desigualdad

Cuando quien gobierna no esta al caso

o sin empatia o humildad



Maduraré

que falta le hace al mundo,

Aprendré a valorar la vida y amar bien

Y aunque el sistema este aferrado y con sus medios,

Soy del planeta, evoluciono

y hacia atras no volveré.



Maduraré

y tomaré conciencia,

reduciré mi impacto y hasta un huerto plantaré,

Y aunque vendan de todo en el supermercado,

Al huerto iré y Maduraré...



Autor de la lletra: Pere Vidal - increiblesostenible.org

Adaptació de la lletra sota CreativeCommons: ús gratuit, cal citar la font (increiblesostenible.org) i els derivats també han de ser gratuits.

Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-ShareAlike 4.0 International License.


 Estem iniciant un projecte per fer-ne un video on hi participin molts artistes amb aquesta versió de la lletra, si hi vols participar, envia'ns un correu a Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

Crida a imprimir en 3d material de protecció pels sanitaris

L'Associació pel Desenvolupament Local i Alternatiu (ADeLA), des del projecte Increible sostenible va fer una crida el 18 de març a tothom amb impressora 3D a la província de Tarragona  per imprimir les viseres de protecció als sanitaris que estaven promovent el moviment coronavirusmakers.

Ass. ADeLA és una associació de Valls que té vint anys d'experiència en voluntariat ambiental i social, camps de treball per la pau, dinàmiques de grup i tutoratje de voluntariat. ADeLA / Increible Sostenible, assumeix la feina inicial de crear les estructures organitzatives i de coordinació, donant suport i acompanyament per crear un col·lectiu maker local que sigui autogestionat per les pròpies persones del col·lectiu. Aquesta crida comença inicialment amb l’etiqueta #3DActivistesTGN per a donar visibilitat local, i en el seu procés de consolidació com a col·lectiu pren el nom de 3dActivistes. 

  Una setmana després de la crida, el col·lectiu està consolidat i és autònom, amb 5 equips de treball d’entre 3 i 5 persones i un grup coordinador dels equips on hi son les persones més implicades o amb més experiència de cada grup. 

 L'acompanyament i tutoratje s'acaba deu dies després quan el grup ja disposa d'una estructura i dinàmica assamblearia, tant en el seu funcionament com en la presa de decisions, que es fan des del grup coordinador cercant el consens amb tots els membres del col.lectiu.

   3DActivistes participa i es coordina amb el moviment coronavirus makers de Catalunya imprimint viseres i cooperant-hi, a la vegada que ha engegat tres projectes propis més que estan en fase de RiD.