Anem a la deriva
Anem a la deriva.
No podem negar que a nivell tecnològic, la societat industrial occidental ha avançat fins a nivells que fa uns anys ni imaginàvem. Ens sentim i ens autodefinim com una societat avançada, però si mesurem la nostra societat per com cuidem els dèbils o els desfavorits, o el planeta i els ecosistemes, per com acollim, integrem i aprenem d’altres cultures, per com escoltem l’experiència i saviesa de la gent gran, si ho mesurem per com ens relacionem amb els veïns i les nostres habilitats per cooperar en comptes de competir, potser ens trobaríem amb una sorpresa i ens n’adonaríem que en molts aspectes som una societat subdesenvolupada i que en aquests aspectes, molts dels qui anomenem tercer mon són molt més avançats que nosaltres. Fins i tot en com prenem les decisions, som molt menys avançats del que creiem.
Vivim en una societat on a la gent li és més fàcil imaginar l’extinció de l’espècie humana que imaginar que s’acabi el capitalisme o que canviï el sistema i la política torni a ser un afer de tots. Una societat que s’ha centrat a produir, explotar els recursos naturals a un ritme desenfrenat i que ni s’ha parat a pensar a on ens porta això. Una societat on els diners i el lucre marquen el que s’ha de fer i el ritme de les nostres vides. Sembla que hem perdut el nord i el debat de si tenir més, produir més o guanyar més ens fa més feliços o millors persones no és ni tan sols sobre la taula.
El centre de comandament de la nostra societat son les institucions públiques i els qui ho comanden són els polítics. Aturem-nos a pensar com els escollim, perquè ells decideixen el rumb.
No només entenc sinó que comparteixo la desafecció política de la ciutadania. Si ho pensem bé, podríem dir que la política que tenim s’ha tornat idiota, perquè al final, tenim uns partits on els polítics son professionals, fan carrera personal i cada cop més defensen uns interessos privats.
Deia Maria Montessori que si veritablement volem educar per la pau, hem d’educar en la cooperació i no en la competició.
Tot i això, el capitalisme i una societat enfocada a la producció i al consum, han fet que cada cop les persones siguem menys madures, crítiques i cooperatives. L’individualisme i la competició han soscavat els valors de cooperació i comunitat que tenim a la nostra cultura.
Hem normalitzat l’individualisme, la lluita i els concursos, promovent els exemples dels vencedors i oblidant tothom qui perd, que sempre som molts més i en la majoria dels casos hem treballat igual o més que els que han vençut.
Hem normalitzat donar vots, donar likes, i que això defineixi qui és millor o qui és més vàlid. En concursos, referèndums, pressupostos participatius o eleccions, el vot és el que decideix el resultat i el rumb a prendre.
Però preguntem-nos seriosament:
Què estem mesurant amb els vots?? L'opció millor? La més justa? La més viable? La més sàvia? La més conciliadora o pacífica o la que respecta els drets de les persones?
Què influeix en el vot?? La propaganda? Les promeses? L’amistat o pertinença a un grup com si d’un equip de futbol es tractés? La cara bonica de les persones candidates? Els discursos populistes o simplistes?
Si les persones que votem no som madures, crítiques i conscients, els nostres vots tampoc ho són, portant-nos a una competició on mesurem qui mobilitza més amics i simpatitzants, independentment de si l'opció ens porta a una societat pitjor, on no encarem els problemes reals, i on fins i tot anem cap a l’odi al diferent, la destrucció del territori i la contaminació i aniquilació de la vida.
Mirant-ho des de la distància, sí, fa esfereir: anem a la deriva.
Pere Vidal - increiblesostenible.org
regidor de la CUP per l'ajuntament de Valls.
Article publicat sota CreativeCommons: ús gratuit, cal citar la font (increiblesostenible.org) i els derivats també han de ser gratuits.
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-ShareAlike 4.0 International License.
Ens hem tornat idiotes?
Ens hem tornat idiotes?
Mireu on som: una societat que destrueix el planeta on viu, que deixa morir persones al mar i d'altres de gana i que extingeix espècies que han tardat milenis a desenvolupar-se. Com hem arribat fins aquí? Qui pren les decisions?
Ja els romans i els grecs tenien una democràcia representativa com tenim ara, on escollien representants que eren els qui prenien les decisions. Sembla que poc hem avançat en el tema de democràcia i seguim utilitzant el mateix sistema que quan els missatges s’enviaven en paper i una persona dalt d’un cavall tardava dies en fer-lo arribar.
La paraula Política ve del grec Politikos, amb arrel Polis que vol dir Ciutat, i vol dir allò «de la ciutadania», allò que té a veure amb la vida de la ciutat. Per altra banda, a l’antiga Grècia, els interessos personals i privats eren anomenats idiotikos, així que amb el temps, les persones que avantposaven els seus interessos personals als de ciutat eren anomenats idiotikos o idiotes.
No només entenc sinó que comparteixo la desafecció política de la ciutadania. Si ho pensem bé, podríem dir que la política que tenim s’ha tornat idiota, perquè al final, tenim uns partits on els polítics son professionals, fan carrera personal i cada cop més defensen uns interessos privats.
Ara, just ara, en un període de crisi, emergència i col·lapse, és quan més cal prendre les decisions encertades, les més sàvies, des del consens i des de la participació.
Cal activar la gent fent-la partícip de la política, des de baix, des d’assemblees setmanals, des de la presa de decisions entre, amb i per a tots i totes.
La ciutadania hem de poder participar de les decisions importants, no només en un 1% del pressupost en un procés anomenat participatiu, competint per unes engrunes. M’esteu dient que només podem participar votant cada quatre anys com ja feien els Romans i els Grecs?
La CUP venim dels moviments socials que estem treballant dia a dia, som persones polititzades en el sentit real de la paraula política: del poble i per al poble. Ja ho deia Bertolt Brecht fa quasi un segle, que el pitjor analfabet és l’analfabet polític, perquè és des de la política que es prenen les decisions que ens afecten a tots. I aquest mecanisme de presa de decisions no pot estar segrestat en mans d’uns pocs a qui votem cada quatre anys. Hem de madurar aquest sistema de participació arcaic i encarcarat, polititzar la nostra societat i fer accessible a tothom l'oportunitat de fer front a aquesta crisi on ens ha portat la manca de direcció, aquest pilot automàtic del capitalisme que es guia només pel lucre econòmic.
La CUP venim des de baix, i hi som a dins i a fora per a canviar-ho tot, perquè no tenim planeta B, perquè quan més temps seguim amb el mateix sistema, més difícil ho tindrem per sortir-nos-en. Cal tornar a posar la política en mans de la ciutadania, perquè sinó, des d’una societat d’idiotes governada per idiotes, us podem assegurar que el col·lapse està assegurat. Si us apunteu a posar la política allà on toca i a canviar el rumb d’una vegada per totes, ens veiem el 28 votant, i també als carrers.
Pere Vidal - increiblesostenible.org
regidor de la CUP per l'ajuntament de Valls.
Article publicat sota CreativeCommons: ús gratuit, cal citar la font (increiblesostenible.org) i els derivats també han de ser gratuits.
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-ShareAlike 4.0 International License.
Ens en sortirem pobres o rics?
Que la situació actual suposa un canvi en la societat, tothom ho té assumit. El que no veig tant clar és la imatge que molts tenen d’aquest canvi i quants, tant aviat en sortim, tornaran a cercar el mateix enfoc orientat al benefici econòmic... També em pregunto quanta gent pensava que vivíem en una societat ideal a la que no li calia cap canvi... 
Pels qui hem viatjat i viscut en altres cultures i països i hem tingut el regal de veure la nostra cultura des de fora, la imatge que molts tenen de país avançat o primer mon ens queda seriosament tocada. Es clar, per a autoanomenar-nos avançats, ho mesurem amb criteris econòmics i tecnològics.
El dubte que em plantejo és que si ho mesuréssim per com valorem les cures, tant als dèbils com als desfavorits, com al planeta i als ecosistemes, per com acollim, integrem i aprenem d’altres cultures, si valoréssim per com ens relacionem amb els veïns i les nostres habilitats per cooperar en comptes de per competir, potser ens trobaríem amb una sorpresa i ens adonaríem que en molts aspectes som al tercer mon i que en aquests aspectes, una tribu de la selva és molt més avançada que nosaltres.
Es dona la paradoxa que també vivim al tercer mon en humilitat i difícilment la societat està prou madura com per acceptar que som menys i que podem aprendre molt d’aquelles persones que deixem ofegar al mar. Sí, en humanitat també estem al tercer mon, aquest que té els recursos per acabar amb la fam però no només deixa que encara hi hagi gent al planeta que mor de gana, sinó que explota i espolia els recursos naturals dels països mal anomenats «pobres».
I aquests criteris simplement econòmics/tecnològics per valorar el nostre entorn ara es tornen en contra nostre. És un ganivet de doble tall. Si seguim mantenint aquesta visió, el panorama que ens trobarem en la nostra societat posterior al confinament pinta ja desolador...
És però una oportunitat per canviar el criteri amb que mesurem la societat i la nostra pròpia vida. Estem en una societat que viu d’esquenes a la mort, quan afrontar la mort ens ajuda a posar el valor real a les coses. Les coses més importants a la vida no es mesuren en diners, no cal esperar a tenir l’alè de la mort al clatell per a pensar-hi. Estem en una societat on es busca la felicitat en el consum, posant l’esperança a ser més feliç en comprar o consumir, quan en realitat això ens ha portat a una infelicitat constant i a destruir el planeta en un consum excesiu, abusiu i desmesurat. Estem en una societat on el que interessa és tenir consumidors i ma d’obra per produir, no pas persones amb criteri, madures i conscients.... És tant difícil veure que no es tracta de tenir més sinó de ser millor? Per a ser bona persona, no calen diners sinó humilitat i moltes altres coses on els diners hi pinten ben poc.
Si una cosa en podem aprendre d’aquesta situació és que podem viure amb menys, i que hi ha moltes coses que podem fer en les quals no intervenen els diners i que ens aporten molt.
Si canviem els criteris amb que mesurem la nostra vida, en podem sortir rics i continuar rics durant el que ens queda de vida:
Rics en relacions amb altres persones, en creixement i coneixement personal, en habilitats culinàries, en cooperar i ajudar-nos, en amics de qualitat....
Rics en tenir una natura menys contaminada, més fèrtil i amb més biodiversitat. Aquesta primavera és la més fèrtil que recordo.
Rics en saber autoabastir-nos, cultivar, reparar, i en viure d’una manera més senzilla.
Rics en saber utilitzar el temps d’una altra manera, en trobar la felicitat en l’actitud, no en els objectes.
Rics en converses més profundes, en menys superficialitat, en saber escoltar als altres, en humilitat, saviesa i maduresa.
Rics en deixar un planeta millor que l’hem trobat, en sentir la satisfacció de fer allò que aporta als altres i a nosaltres mateixos.
Rics en saber que la millor riquesa és tenir un entorn d’amics i gent a qui estimes i t’estimen.
Rics en donar un sentit a la vida i saber que quan encarem la mort ho farem tranquilament, amb un somriure i tenint la certesa que la nostra estada en aquest món ens ha aportat i hem aportat, que hem utilitzat el temps per nodrir-nos i a la vegada aportar en positiu per allà on hem passat.
Deixem que els pobres siguin aquells que acumulen diners i dediquen tot el seu temps a acumular-ne més perquè el criteri que marca les seves vides és el benefici econòmic... En certa manera m'entristeix pensar que potser en els últims moments de la seva vida s'adonaran que tot el que han acumulat en diners o pertinences no els serveix de res perque la vida es mesura en temps, en allò a que li hem posat el temps, i el seu temps l'han dedicat a vendre'l a canvi de diners...
Em ve al cap el que deia en Galeano: «pobres, lo que se dice pobres, son aquellos que no saben que son pobres.»
Autor de l'article: Pere Vidal - increiblesostenible.org
Article publicat sota CreativeCommons: ús gratuit, cal citar la font (increiblesostenible.org) i els derivats també han de ser gratuits.
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-ShareAlike 4.0 International License.
Activitats d'estiu 2023
Entre juny i agost, a Can Pipirimosca farem tant setmanes de voluntariat i convivència com Retirs d'Ecologia Profunda.
Per les setmanes de voluntariat, obrim la possibilitat de passar plegats una setmana amb els qui vulgueu viure i conviure en i amb la proposta que impulsem des d'aquí de viure simple, conscient i sostenible. 👫👭👬👭👫🌍💚🏡🌱🌱
Trobareu més informació i formulari d'inscripció a:📝
http://voluntariat.increiblesostenible.org
Al retir d'Ecologia Profunda hi fem un treball vivencial per prendre consciència, empoderar-nos i fer xarxa. 👫👭👬👫. És una activitat amb places limitades i a donatiu anònim.
Hi ha la possibilitat de voluntariat abans o després del retir.
Informació detallada + inscripció: http://retirs.increiblesostenible.org