Que la situació actual suposa un canvi en la societat, tothom ho té assumit. El que no veig tant clar és la imatge que molts tenen d’aquest canvi i quants, tant aviat en sortim, tornaran a cercar el mateix enfoc orientat al benefici econòmic... També em pregunto quanta gent pensava que vivíem en una societat ideal a la que no li calia cap canvi...

 Pels qui hem viatjat i viscut en altres cultures i països i hem tingut el regal de veure la nostra cultura des de fora, la imatge que molts tenen de país avançat o primer mon ens queda seriosament tocada. Es clar, per a autoanomenar-nos avançats, ho mesurem amb criteris econòmics i tecnològics.

El dubte que em plantejo és que si ho mesuréssim per com valorem les cures, tant als dèbils com als desfavorits, com al planeta i als ecosistemes, per com acollim, integrem i aprenem d’altres cultures, si valoréssim per com ens relacionem amb els veïns i les nostres habilitats per cooperar en comptes de per competir, potser ens trobaríem amb una sorpresa i ens adonaríem que en molts aspectes som al tercer mon i que en aquests aspectes, una tribu de la selva és molt més avançada que nosaltres.

 Es dona la paradoxa que també vivim al tercer mon en humilitat i difícilment la societat està prou madura com per acceptar que som menys i que podem aprendre molt d’aquelles persones que deixem ofegar al mar. Sí, en humanitat també estem al tercer mon, aquest que té els recursos per acabar amb la fam però no només deixa que encara hi hagi gent al planeta que mor de gana, sinó que explota i espolia els recursos naturals dels països mal anomenats «pobres».

 I aquests criteris simplement econòmics/tecnològics per valorar el nostre entorn ara es tornen en contra nostre. És un ganivet de doble tall. Si seguim mantenint aquesta visió, el panorama que ens trobarem en la nostra societat posterior al confinament pinta ja desolador...

 És però una oportunitat per canviar el criteri amb que mesurem la societat i la nostra pròpia vida. Estem en una societat que viu d’esquenes a la mort, quan afrontar la mort ens ajuda a posar el valor real a les coses. Les coses més importants a la vida no es mesuren en diners, no cal esperar a tenir l’alè de la mort al clatell per a pensar-hi. Estem en una societat on es busca la felicitat en el consum, posant l’esperança a ser més feliç en comprar o consumir, quan en realitat això ens ha portat a una infelicitat constant i a destruir el planeta en un consum excesiu, abusiu i desmesurat. Estem en una societat on el que interessa és tenir consumidors i ma d’obra per produir, no pas persones amb criteri, madures i conscients.... És tant difícil veure que no es tracta de tenir més sinó de ser millor? Per a ser bona persona, no calen diners sinó humilitat i moltes altres coses on els diners hi pinten ben poc.

 Si una cosa en podem aprendre d’aquesta situació és que podem viure amb menys, i que hi ha moltes coses que podem fer en les quals no intervenen els diners i que ens aporten molt.

Si canviem els criteris amb que mesurem la nostra vida, en podem sortir rics i continuar rics durant el que ens queda de vida:

 Rics en relacions amb altres persones, en creixement i coneixement personal, en habilitats culinàries, en cooperar i ajudar-nos, en amics de qualitat....

 Rics en tenir una natura menys contaminada, més fèrtil i amb més biodiversitat. Aquesta primavera és la més fèrtil que recordo.

 Rics en saber autoabastir-nos, cultivar, reparar, i en viure d’una manera més senzilla.

 Rics en saber utilitzar el temps d’una altra manera, en trobar la felicitat en l’actitud, no en els objectes.

 Rics en converses més profundes, en menys superficialitat, en saber escoltar als altres, en humilitat, saviesa i maduresa.

 Rics en deixar un planeta millor que l’hem trobat, en sentir la satisfacció de fer allò que aporta als altres i a nosaltres mateixos.

 Rics en saber que la millor riquesa és tenir un entorn d’amics i gent a qui estimes i t’estimen.

 Rics en donar un sentit a la vida i saber que quan encarem la mort ho farem tranquilament, amb un somriure i tenint la certesa que la nostra estada en aquest món ens ha aportat i hem aportat, que hem utilitzat el temps per nodrir-nos i a la vegada aportar en positiu per allà on hem passat.


  Deixem que els pobres siguin aquells que acumulen diners i dediquen tot el seu temps a acumular-ne més perquè el criteri que marca les seves vides és el benefici econòmic...  En certa manera m'entristeix pensar que potser en els últims moments de la seva vida s'adonaran que tot el que han acumulat en diners o pertinences no els serveix de res perque la vida es mesura en temps, en allò a que li hem posat el temps, i el seu temps l'han dedicat a vendre'l a canvi de diners...

 Em ve al cap el que deia en Galeano: «pobres, lo que se dice pobres, son aquellos que no saben que son pobres.»
 

Autor de l'article: Pere Vidal - increiblesostenible.org

Article publicat sota CreativeCommons: ús gratuit, cal citar la font (increiblesostenible.org) i els derivats també han de ser gratuits.

This work is licensed under a Creative Commons Attribution-ShareAlike 4.0 International License.